post

Queda’t a casa, tot anirà bé.

A l’inagurar aquest any, poc ens pensàvem que començaríem la primavera en una situació de confinament domiciliari per tal protegir-nos d’una pandèmia que faria trontollar la nostra salut i el nostre model de sanitat, però sí, encetem el segon trimestre de l’any 2020 anant al carrer només per comprar aliments, i amb mascaretes, guants i distància de seguretat.

El mal que ha vingut s’encarnissa especialment amb la gent més gran, i està fent estralls en famílies i en residències de majors. En el nostre servei d’atenció domiciliària seguim prestant serveis a aquelles persones que estan en situacions més vulnerables i no poden estar soles.

Tot això, no seria possible sense les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària, que amb seva passió, la seva vocació de servei i la seva professionalitat, fan el suport necessari a les llars d’aquelles persones que ara mateix són més vulnerables.

Estem convençudes que sortirem d’aquí, cal que tohom sigui responsable i faci cas, segur que tot anirà bé.

post

El deteriorament cognitiu

L’envelliment afecta l’agilitat i la precisió d’algunes de les nostres capacitats cognitives, com la memòria, la capacitat de mantenir l’atenció per períodes prolongats, o la dificultat transitòria per evocar alguns noms.

Encara que moltes d’aquestes dificultats són normals en el procés d’envellir, és important saber diferenciar aquells senyals que puguin suggerir els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer. La denominació deteriorament cognitiu lleu (DCL), representa una situació de canvis cognitius que no es justifiquen per l’edat, sinó que són conseqüència d’alguna condició mèdica, sigui la malaltia d’Alzheimer o una altra. Aquest trastorn pot afectar una o diverses capacitats cognitives, com poden ser la memòria, el llenguatge, l’atenció o la capacitat de raonar. En funció de la causa que el provoqui, es pot estabilitzar (fins i tot revertir) la seva progressió o no.

Si detectem que la nostra memòria, o la d’alguna persona propera, empitjora progressivament, produint-se repetidament el mateix tipus d’oblits o oblidant coses que sempre es recordaven, o qualsevol altre senyal d’alerta, és important consultar amb el metge. L’equip mèdic realitzarà les proves necessàries per a distingir si es tracta de l’inici d’una demència, o si, senzillament, són pròpies de l’envelliment. Aquesta valoració permetrà definir el tractament o les recomanacions més pertinents  en cada cas.

(https://blog.fpmaragall.org/ca/que-es-el-deteriorament-cognitiu-lleu)

post

Si, tu també necessitaras que algú et cuidi…

Tots, inevitablement, haurem de ser cuidats i atesos, Pensem en això?

Ens passem la vida pagant una assegurança que cobreixi les nostres necessitats “per si un cas”, paguem durant anys un bé no tangible, per si ens passa alguna cosa, ja sigui de malaltia, d’automòbil (aquest fins i tot és obligatori, com molts), del llar, de la comunitat, del nostre negoci, del nostre gos …, tot és amb la consciència de “per si un cas” i encara que ens costi, o ens cogui a la butxaca, tothom al final comprèn que cal estar “assegurat” i assegurem els nostres béns contra els possibles fets fortuïts d’un futur que potser mai es donin.

 Quants de nosaltres pensem llargament en la nostra vellesa?

Amb tant alliçonament sobre el carpe diem, que és fantàstic i tan ocupats que estem vivint el moment, ens oblidem completament del curs del nostre camí, oblidem que la vellesa, tercera edat, senectut, és la setena i última etapa de la vida (prenatal, infància, infantesa, adolescència, joventut, adultesa i vellesa o ancianitat) esdevenint després la mort.

És inevitable que la vida faci seu curs, passi el temps i que hi hagi coses que veiem molt lluny. És inevitable que en un futur haurem de ser atesos i ateses per poder tenir una qualitat de vida digna. Ens hem parat mai pensar quines necessitats assistencials i de cures tindrem en aquest futur?

És respectable que cadascú dediqui el seu temps de pensar el que vulgui, però és imprescindible que tots coneguem el que passa quan ens fem adults grans, nosaltres i els nostres éssers estimats i sobretot, tinguem clar que igual que ara necessitem una abraçada i una mà que ens empenyi o freni en algunes ocasions, serà quan les nostres capacitats estiguin minvades que aquesta necessitat serà encara més latent. A més de la higiene personal, l’ordre i neteja en l’estança on residim, la bona i correcta alimentació, l’exercici físic i psíquic, un parell d’oïdes que ens escoltin quan vulguem parlar i desfogar, ja sigui de sobre les nostres emocions, els nostres sentiments o bé el nostre temps passat, aquest suport serà un dels seus refugis més recurrents i terapèutics.

Potser en aquest futur, no estiguem acompanyats i envoltats de les persones que volem, per milers de circumstàncies. Només si tots som conscients que l’última etapa de la vida és una de les més importants i defensem el dret de viure amb dignitat, tranquil·litat, confiança, consol i afecte, comprendrem que és necessari i imprescindible la formació i qualificació adequada de la societat a això i llavors, valorarem com es mereixen als professionals que conscients i guiats per una “substància” igual a la nostra, es fan els nostres germans en aquest moment i ens ajuden i assisteixen en tot allò que nosaltres ja no podem fer pels nostres propis mitjans.

Des d’aquí, expressem la meva més profunda admiració a totes aquelles persones que sent conscients de tot el que s’ha exposat, s’han format i capacitat per ser professionals sociosanitaris en ajuda a la dependència en tots els aspectes que guarda aquesta desconeguda i temuda per alguns, professió, ja que són molts i molt variats els cures que cal proporcionar i necessitats que cobrir i només calçant les sabatilles de l’altre, serem capaços de visualitzar que també és el nostre propi destí.

“Cuidam com tu voldries ser atès, o com ho faries amb la persona més estimada que tinguis al món.” – Pertany al Decàleg dels servidors dels malalts aplicable a tots.

Font: http://www.felizvita.com/noticias

post

Autocura: construeix el teu benestar emocional

El fet de tenir cura d’una altra persona implica una sèrie d’exigències que poden perjudicar la salut de la persona que s’encarrega de la cura, pel fet de descuidar les seves pròpies necessitats.  Aquestes situacions es donen tant si es tracta d’un/a cuidador/a familiar com si és tracta d’una persona que treballa en tasques de cura.

Alguns símptomes emocionals que poden aparèixer durant la tasca de cuidar són: pensaments erronis, situacions de solitud i aïllament, insomni, problemes físics de salud i situacions d’ansietat o depressió.
Quan parlem d’autocura ens referim a la necessitat que una persona cuidadora es cuidi de si mateixa, que adopti actituds i accions encaminades a valorar-se a una mateixa, estimar-se i cuidar-se; en definitiva, accions que tinguin com a objecte mantenir i millorar la pròpia salut física i mental.

Podem afirmar que molts/es cuidadors familiars que practiquen l’autocura  estan millor posicionats per respondre a situacions d’estrès, bloquejar pensaments negatius, prendre decisions més encertades.

És important que totes les persones que ens dediquem a la cura busquem espais per revisar-nos i cuidar-nos, i poguem posar nom a les diferents emocions que sentim.