post

Tots, inevitablement, haurem de ser cuidats i atesos, Pensem en això?

Ens passem la vida pagant una assegurança que cobreixi les nostres necessitats “per si un cas”, paguem durant anys un bé no tangible, per si ens passa alguna cosa, ja sigui de malaltia, d’automòbil (aquest fins i tot és obligatori, com molts), del llar, de la comunitat, del nostre negoci, del nostre gos …, tot és amb la consciència de “per si un cas” i encara que ens costi, o ens cogui a la butxaca, tothom al final comprèn que cal estar “assegurat” i assegurem els nostres béns contra els possibles fets fortuïts d’un futur que potser mai es donin.

 Quants de nosaltres pensem llargament en la nostra vellesa?

Amb tant alliçonament sobre el carpe diem, que és fantàstic i tan ocupats que estem vivint el moment, ens oblidem completament del curs del nostre camí, oblidem que la vellesa, tercera edat, senectut, és la setena i última etapa de la vida (prenatal, infància, infantesa, adolescència, joventut, adultesa i vellesa o ancianitat) esdevenint després la mort.

És inevitable que la vida faci seu curs, passi el temps i que hi hagi coses que veiem molt lluny. És inevitable que en un futur haurem de ser atesos i ateses per poder tenir una qualitat de vida digna. Ens hem parat mai pensar quines necessitats assistencials i de cures tindrem en aquest futur?

És respectable que cadascú dediqui el seu temps de pensar el que vulgui, però és imprescindible que tots coneguem el que passa quan ens fem adults grans, nosaltres i els nostres éssers estimats i sobretot, tinguem clar que igual que ara necessitem una abraçada i una mà que ens empenyi o freni en algunes ocasions, serà quan les nostres capacitats estiguin minvades que aquesta necessitat serà encara més latent. A més de la higiene personal, l’ordre i neteja en l’estança on residim, la bona i correcta alimentació, l’exercici físic i psíquic, un parell d’oïdes que ens escoltin quan vulguem parlar i desfogar, ja sigui de sobre les nostres emocions, els nostres sentiments o bé el nostre temps passat, aquest suport serà un dels seus refugis més recurrents i terapèutics.

Potser en aquest futur, no estiguem acompanyats i envoltats de les persones que volem, per milers de circumstàncies. Només si tots som conscients que l’última etapa de la vida és una de les més importants i defensem el dret de viure amb dignitat, tranquil·litat, confiança, consol i afecte, comprendrem que és necessari i imprescindible la formació i qualificació adequada de la societat a això i llavors, valorarem com es mereixen als professionals que conscients i guiats per una “substància” igual a la nostra, es fan els nostres germans en aquest moment i ens ajuden i assisteixen en tot allò que nosaltres ja no podem fer pels nostres propis mitjans.

Des d’aquí, expressem la meva més profunda admiració a totes aquelles persones que sent conscients de tot el que s’ha exposat, s’han format i capacitat per ser professionals sociosanitaris en ajuda a la dependència en tots els aspectes que guarda aquesta desconeguda i temuda per alguns, professió, ja que són molts i molt variats els cures que cal proporcionar i necessitats que cobrir i només calçant les sabatilles de l’altre, serem capaços de visualitzar que també és el nostre propi destí.

“Cuidam com tu voldries ser atès, o com ho faries amb la persona més estimada que tinguis al món.” – Pertany al Decàleg dels servidors dels malalts aplicable a tots.

Font: http://www.felizvita.com/noticias

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.